l'homequedoblabrucewillis

A l’escena final,
fa aterrar un avió a Central Park.
I la gran patacada,
dóna pas a un silenci brutal.

Els vianants s’hi aproximen,
primer atònits després expectants.
Que cada segon que passa,
té més números d’haver-la palmat.

I quan la porta finalment s’obre,
la gent crida i comença a aplaudir.
Tots dos saluden, es besen i ell li diu:
“Nena, ara ja som més que amics?”.

Sóna una orquestra i el pla fon a negre,
i surten les lletres finals.
Recull la carpeta i els auriculars,
s’abraça amb el tècnic i marxa cansat.

I es que l’home que dobla en Bruce Willis,
que viu aventures només amb la veu.
L’home que dobla en Bruce Willis,
que no és de Manhattan, que és de Cardedeu.

Avui nit d’estrena, de comiat,
un actor posa el punt i final.
El nostre home té una idea, no si val dubtar.
Potser és l’última oportunitat.

Tothom es gira i una limusina s’atura entre flaixos i tweets.
S’obre pas entre entre els fotògrafs,
es treu el barret tremolant,
se’l posa contra el pit i diu:

“Hello dear Mr. Willis,
it’s such a big pleasure to meet you at last”.
No és pas un crack en idiomes,
però almenys aquest tros se’l porta preparat.

Tots dos es miren i el món s’atura.
“Ai l’as si tingués un minut”.
Per dir-li gràcies per les aventures,
per tot el camí que hem recorregut junts.

Però la cara que posa en Bruce Willis
no deixa cap marge per l’ambigüitat.
I es que l’home n’hagués tingut prou
amb un gest, un somriure de complicitat.

Que no arribarà mai perquè hi ha un gaurdaespatlles,
que el paguen per això, que li fot una empenta i que cau en rodó.
Que queda estès a terra que es pensen que és boig.
“Oh, my god! Oh, my god! Oh, my god!”.

L’home que dobla en Bruce Willis
de fora el cinema sent la seva veu.
Uns vianants intenten reanimar-lo. Entre dos l’agafen i el posen d’empeus.
L’home els hi diu que en Bruce Willis és un amic seu,
però ningú no se’l creu.

Vos recomanem escoltar la cançò i disfrutar intentant cantar-la!