Quin fred tan atroç! Queia la neu i la nit estava arribant. Era la nit de Nadal. Enmig del fred i la foscor, una pobra xiqueta va passar pel carrer amb el cap i els peus despullats.

De fet, quan va eixir de casa tenia sabates; però no li havien servit molt temps. Eren unes sabatilles enormes que la seua mare ja havia gastat: tan grans que la xiqueta les va perdre en afanyar-se a creuar el carrer per què no la xafaren els carruatges que anaven en direccions oposades.

La xiqueta caminava, doncs, descalça, i tenia els peus rojos i blaus del fred; portava en el davantal, que era molt vell, dotzenes de caixes de mistos i en duia un a la mà com a mostra. Era molt mal dia: cap comprador s’havia presentat i, per això, la xiqueta no havia guanyat ni un cèntim. Tenia molta fam, molt de fred i un aspecte miserable. Pobra xiqueta! Els flocs de neu se li posaven sobre els llargs cabells rossos, que li queien preciosos sobre el coll; però no pensava en els seus cabells. Veia lluir les llums a través de les finestres; l’olor dels rostits se sentia per tot arreu. Era el dia de Nadal i en esta festivitat pensava la infeliç xiqueta.

Es va asseure en una plaça, i es va arraulir en un racó entre dues cases. El fred s’apoderava d’ella i li entumia els membres; però no s’atrevia a presentar-se a casa seua; tornaria amb tots els mistos i ni una sola moneda. La seua madrastra la maltractaria i, a més, a casa seua també feia molt de fred. Vivien sota la teulada i el vent hi bufava amb fúria, tot i que les esquerdes més grans havien estat tapades amb palla i draps vells. Tenia les manetes gairebé mortes de fred. Ah! Quin plaer li causaria escalfar-se amb un misto! Si s’atrevís a treure’n un de sol de la caixa, a rascar-lo contra la paret i a escalfar-se els dits! Va treure’n un. Ritx! Com il·luminava i com cremava! Desprenia una flama clara i calenteta com la d’una espelma quan la va rodejar amb la mà. Quina llum tan bonica! Creia la xiqueta que estava asseguda en una gran xemeneia de ferro, adornada amb boles i coberta amb una capa de llautó lluent. Cremava el foc d’una forma tan bonica! Escalfava tan bé!

Però tot acaba en aquest món. La xiqueta va estendre els peus per a escalfar-los també; però la flama es va apagar: ja no li quedava a la xiqueta més que un trosset de misto. En va fregar un altre, que va cremar i brillar com la primera vegada; i allà on la llum va caure sobre la paret es va fer tan transparent com una gasa. A la xiqueta li va semblar veure una habitació en què la taula estava coberta per unes estovalles blanques i una fina vaixella de porcellana, i sobre les quals un tito rostit i farcit de trufes exhalava un perfum deliciós. Oh sorpresa! Oh felicitat! De sobte va tenir la il·lusió que l’au saltava del plat sobre el paviment amb la forquilla i el ganivet clavats en el pit, i rodava fins a arribar-li als peuets. Però el segon misto es va apagar i no va veure davant seu més que la paret impenetrable i freda.

Va encendre un altre misto. Llavors va creure veure’s asseguda a la vora d’un magnífic pessebre: era més ric i més gran que tots els que havia vist en aquells dies en els aparadors dels més rics comerços. Mil llums brillaven en els arbres; els pastors semblaven moure’s i somriure-li. Ella, bocabadada, va alçar llavors les dues mans i el misto es va apagar. Totes les llums del naixement es van elevar i va comprendre llavors que no eren més que estrelles. Una d’elles va deixar una estela de foc al cel.

– Això vol dir que algú ha mort – va pensar la xiqueta; perquè la seua iaia, que era l’única que havia estat bona amb ella, però que ja no existia, li havia dit moltes vegades : “Quan cau una estrella, és que una ànima puja fins al tron de Déu”.

Encara va fregar la xiqueta un altre misto a la paret, i va creure veure una gran llum, enmig de la qual estava la seua iaia de peu i amb un aspecte sublim i radiant.

– Iaia! – va cridar la xiqueta – Porta’m amb tu! Quan s’apague el misto sé molt bé que ja no et veuré més! Desapareixeràs com la xemeneia de ferro, com l’au rostida i com el bonic naixement!

Després es va atrevir a fregar la resta de la caixa, perquè volia conservar la il·lusió de veure  la seua iaia, i els mistos van deixar anar una claredat molt intensa. Mai la iaia li havia semblat tan gran ni tan bonica. Va agafar la xiqueta per baix del braç i les dues es van elevar en mig de la llum fins a un lloc tan elevat, que allà no feia fred, ni es passava gana, ni tristesa: fins al tron de Déu.

Quan va arribar el nou dia seguia la xiqueta asseguda entre les dues cases, amb les galtes vermelles i un somriure en els llavis. Morta, morta de fred la nit de Nadal! El sol va il·luminar aquell tendre ésser arraulit allà amb les caixes de mistos, de les quals una havia cremat completament.

– Ha volgut escalfar-se, pobreta! – va dir algú.

Però ningú no va poder saber les boniques coses que havia vist, ni en mig de quin resplendor havia entrat amb la seua anciana iaia al regne dels cels.

Bon Nadal i bones festes!